Mans Mare Fill

MARE, NO MARXIS! MARE, NO EM DEIXIS! COM APRENDRE A VIURE ELS CANVIS

MARE, NO MARXIS! MARE, NO EM DEIXIS!
COM APRENDRE A VIURE ELS CANVIS

Per què tantes vegades a la vida, per a què neixi i sigui una realitat allò que tant anhelem, quelcom ha de morir? Per què la vida ens força a despendre’ns ?
Per què tantes vegades un sent que està en perill, immers en la inseguretat i la por davant d’un canvi?
I aquesta crida de transformació la trobem en el lloc de treball, la parella,  els fills, en la relació amb l’economia i el sou, les despeses, en els  plans de futur, entre tantes coses.

Hi ha molts contes tradicionals que guarden veritats universals dels processos humans i comencen d’aquesta manera:  “Però al nèixer la princesa, va morir la reina.

Un despreniment s’esdevé a través de la mort de la mare. Quelcom important s’ha de deixar anar si realment es vol viure una transformació.
Per aquest motiu ens podem preguntar si ja és hora de:
– Llençar aquella peça de roba: un jersei foradat, unes sabates desgastades, …
– El regal d’una relació acabada: un anell, un vestit, un cd, …
– Els papers que un dia van fer servei:  apunts, factures, escrits,…
– Els hàbits que ara no ajuden:  fumar, menjar dolços abans de dormir, dinar qualsevol cosa, …
– Les inèrcies emocionals que afebleixen:  la queixa, la mandra, la impaciència,…
– Les creences d’un mateix i el món que impregnen de negativitat la vida: “tot ho faig malament”, “els altres en saben més”,  “no ho aconseguiré, no val la pena”, “tothom va a la seva”, “només ets considerat si…”

Ens trobem objectes materials, automatismes emocionals que formen part d’un passat, d’una història i que arriben fins al present de cadascú. Les resistències que impedeix el canvi han agafat terreny dins d’un mateix a través de pensaments tant habituals com: “I si un dia ho necessites?”, “Què seràs tu sense aquest record?”, “Estàs fent un menyspreu?”,  “No podràs, que no ho veus?”,  “Són els altres la causa de la teva infelicitat, vols més proves?”.

Tot aquest repertori  d’idees i creences, empresonen molts terrenys de la vida i un es queda anclat en un passat que es repeteix. Llavors apareix una pregunta tenyida d’impotència: Per què les coses no canvien? Per què sembla que res avança?

I ara anem més enrera, a la infantesa. Recordes aquesta expressió?
 “MARE!!!! VINE!!!! NO MARXIS!!!!! NO EM DEIXIS!!!!”
La vivència d’indefensió, vulnerabilitat, soledat, i abandó si la mare marxava. Un no podia mirar altra cosa, només veia que ella, la mare, marxava.
Aquell desconsol, aquells plors.  “MARE!!!! QUEDA’T AMB MI!!!!
I segurament, l’adult del costat deia un: “No ploris, va. No n’hi ha per tant. Aviat tornarà. Ja ho veuràs.”
I per l’infant aquelles paraules no servien de res.
I ara, quan un ja és adult, quelcom molt endins reviu inconscientment aquella desagradable vivència, aquelles emocions que van quedar gravades. Per això, moltes vegades, un sense saber perquè, s’aferra, s’agafa a allò conegut encara que sigui nociu. El deixar anar està connectat amb el dolor i està escrit que la felicitat passaria per agafar ben fort quelcom i no deixar-ho marxar.

Què hagués necessitat aquell infant?
La mare marxa i el nen crida  “Mare!!!! Vine!!!! No marxis!!!!! No em deixis!!!!”
i una mà càlida acull el crit i el plor, i amb una veu dolça diu a poc a poc:
“Plora, bonic, plora.  —  Quan s’arriba a estimar la mare.  —  Plora, bonic, plora.  —  Jo t’acompanyo.”
I llavors, el nen plora, i a la vegada,  se sent respectat, comprès, acollit. I el dolor es va tornant lleuger. I el plor es va alliberant. El nus es desfà. I des d’allà la vida pot tornar a captivar.

Aquesta altre tipus de vivència davant d’un mateix fet, la mare ha marxat, possibilita una altra actitud davant els canvis. Tenir el permís a plorar, a tenir l’espai i el temps per fer-ho. Això possibilita que un dia, l’adult es permeti sentir, mostrar i traspassar les emocions que es generen quan la vida es mou, d’aquesta manera:
“M’ENFADO, PLORO I CRIDO. EM DONO DRET A SENTIR POR I RÀBIA. ARA VOLDRIA QUE LES COSES FOSSIN DIFERENTS. — I A LA VEGADA, JO SÓC AQUÍ, AMB MI MATEIX.  —   I CONFIO.  —  I PERMETO QUE SIGUI. —  RESPIRO.   — SÓC AQUÍ. PUC.”

Per tot això, ara un és capaç d’agraïr un fet que un dia va començar sent dolorós i  es va transformar en una possibilitat per enfortir-se i en un camí per trascendir-ho.

“GRÀCIES MARE PER MARXAR. Gràcies jersei, anell, company i tantes coses més. AMB VOSALTRES M’HE SENTIT VIU I ARA SENSE VOLSATRES, TAMBÉ. US DEIXO ANAR. US ALLIBERO.  JO CONTINUO.”

Així veiem que la mort de la reina mare en els contes,  és el punt de partida per a que quelcom nou pugui nèixer perquè es crea l’espai intern i la possibilitat. Aquí comença un gran viatge iniciàtic i una gran oportunitat per Ser.

EN QUINA ÀREA NECESSITES VIURE UNA MORT I UN DESPERTAR?
AMB QUÈ I/O AMB QUI NECESSITES VIURE EL CORATGE DE DEIXAR ANAR?

HERO-Hands-releasing-a-Monarch-Butterfly-000019288840_Large----website-crop

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà Els camps necessaris estan marcats amb *