QUÈ M’ESTÀ DIENT?

QUÈ M’ESTÀ DIENT?

QUÈ M’ESTÀ DIENT? Què em vol dir realment? Per què em diu això? Per què m’havia de parlar d’aquesta manera? Per què no podria ser diferent? Aquestes preguntes sorgeixen amb la parella, fills i aquelles persones que ens expressen quelcom que no entenem. No comprenem el sentit per allò que està passant i ens preguntem: Per què em dius que no? Per què no vols venir? Per què no vols que ho faci, o que ho digui? Té un motiu de ser aquest missatge contradictori? Per què no sé acollir aquest no? Al conte de la Bella Dorment ens ho trobem. Hi ha una 13a fada que no es convidada al bateig de la nena, de la mateixa manera que nosaltres no convidem: - l’espera, - la frustració, - la incertesa, - l’exigència, ... I allò que molesta se’ns converteix amb una madrastra, com a la Blancaneus; amb un llop, com a la Caputxeta Vermella. Figures lletges i agressives, com ho és aquell que em diu allò que no vull sentir, com ho és aquell que em parla amb un to desagradable i ofensiu per a mi. I, després preguntem: Hi ha alguna vareta màgica que desencanti aquests personatges? Hi ha una pastilla, una paraula, un fet que faci desaparèixer totes les bruixes i tots els llops de la meva vida? Cal passar per discussions, crispacions, crits, ofenses i malestars? Realment calen? Cal que el llop enganyi, menteixi i manipuli? Què la madrastra tingui el desig de maltractar i matar? Què la Blancaneus quedi dormida 100 anys? Cal que nosaltres tinguem inseguretat? Cal que amaguem veritats i callem percepcions quan ens sentim en perill? Cal que visquem adormits, reaccionant a tantes coses que ens passen? Calen els processos que es fan llargs, eterns i sense canvis d’inèrcies que desgasten? Hi ha…

Llegir article
EL REPTE DE LES VACANCES: “UF! NO HI HAURÀ QUI ELS AGUANTI!”

EL REPTE DE LES VACANCES: “UF! NO HI HAURÀ QUI ELS AGUANTI!”

Un pare diu: “Ja ho sé que tot pare i mare haurien d’estar contents per poder passar més temps amb els fills. Ja ho sé que un bon pare que estima hauria d’anhelar que arribi l’estiu per viure i compartir molt més junts. Ja la sé l’equació: Amor=Desig d’estar amb tu. I no sé si sentir-me culpable, si acceptar que sóc mal pare, o justificar-me dient que el meu fill és tant (nerviós, pàmfil, consentit, maleducat, exigent, agressiu,...) que és normal  que em passi això. Què és normal desitjar que l’escola no hauria de fer vacances per viure tranquil. I això no és tot, em passa el mateix amb la parella. Cada any per les vacances passa el mateix. Discutim i discutim, i encara veig més clar tot el que m’irrita, em dol, m’allunya d’ell/a, i el que no funciona d’aquest “nosaltres”. I què puc fer-hi? Buscar amb que ocupar el temps per arribar a casa tant tard com sigui possible. Convidar amics a casa perquè almenys els fills estan distrets. Tenir la nevera preparada de gelats per oferir-los quan es queixen. I els grans salvadors: La televisió, la tablet i les consoles. Amb ells es garanteix una mica de pau i tranquil.litat a casa, al cotxe, quan anem a comprar. I què fer sinó? La qüestió es arribar al final del dia, i com si fos una cursa d’obstacles, veure quants plors, enfadaments i crispacions hem pogut evitar. A tu també et passa, oi? Em consola pensar que tots estem així. No és cosa meva, és la societat. S’ha d’acceptar.” L’estiu és temps de CREIXEMENT. Què vull fer crèixer aquest estiu? La queixa? La impotència de repetir cada dia el mateix conflicte? La desil.lusió de pensar que no puc fer-hi rés? Creixerà la mandra, l’exigència, la indigestió sensorial? Creixerà…

Llegir article
MIMULUS: TINC POR

MIMULUS: TINC POR

Tinc por pare, tinc por mare, tinc por. Tu em preguntes: Per què tens por?  I em dius: Què no ho veus que no hi ha monstres? No ho veus que no hi ha lladres? I tu m’ho expliques, i jo ho entenc, i continuo tenint por. Saps, m’espanta la cara d’aquell senyor, anar a l’habitació a buscar les sabatilles, anar a dormir, sentir-vos discutir, quedar-me sol, i tantes coses més. I llavors penses i dius que sóc tímid, reservat, tancat, poruc, insegur,.. I saps que em passa? Que tu i jo tenim més LLIGAMS dels que et penses. Tu i jo ENS REFLEXEM i ens assemblem més del que ara t’imagines. Mira, jo tinc por d’una cara, i tu, pare, mare, de qui teniu por? Quina cara no voleu veure i també eviteu? Quina cara de ràbia, d’intol.lerància, de desesperació, de contundència us fa trontollar? Jo tinc por d’anar a l’habitació del costat, i tu, a quina zona de confort et mantens i a quina zona diferent no t’atreveixes a anar? Et quedes en el mateix registre de pensaments i sentiments, anclat en aquella emoció, en aquella concepció de l’altre. T’enfades una i una altra vegada quan ell/a fa el que fa, et tanques i fas un gran silenci quan sents dir allò que et dol i no comparteixes. Continues vivint les mateixes rutines, els mateixos recursos a la feina, les mateixes posicions en la teva intimitat. Podries fer quelcom diferent? Pots anar a altres habitacions? A altres maneres de concebre’t a tu, als altres, la teva professió, les teves relacions? Si no tinguessis por, que faries, on aniries, que expressaries, com et vestiries, amb qui parlaries? Jo tinc por d’anar a dormir, és la meva foscor. I la teva foscor, com la vius? Vols anar a veure la…

Llegir article
CHICORY: DECLARACIÓ OBERTA  DE “NECESSITO LA TEVA MIRADA I LA TEVA ATENCIÓ.”

CHICORY: DECLARACIÓ OBERTA DE “NECESSITO LA TEVA MIRADA I LA TEVA ATENCIÓ.”

“Jo declaro que: Em sap greu cridar continuament l’atenció. Es com si constantment necessites ser vist. Molesto els amics, empipo a la classe, em tiro per terra, em dono cops a la paret, crido a la botiga, al mig del carrer, al parc, demano i exigeixo que vull que em compris, em donis, em facis, ara mateix, tiro el menjar a terra, tiro objectes i mobles a terra, et pego, t’insulto.             És la manera que trobo de fer-me visible. I no trobo la manera de fer-ho diferent. Em sento tant poca cosa, tant insegur, tant vulnerable, tant confús i perdut,... Necessito alguna cosa que m’ompli la buidor que sento. Saps, i em sap tant greu la meva: intransigència, les discusions, les queixes i insatisfaccions, els enfrontaments, les lluites de poder, la gelosia, l’egoisme, dius que només penso amb mi, la comparació amb els germans, els companys, l’ofensa, em sento ofès i dolgut per quasi tot, i la demanda constant d’atenció. I jo reacciono al meu malestar intern, i tu reacciones davant del meu malestar. Es com si sentís que només estaré bé si: sóc el predilecte, sóc el millor, el que rep més atenció, el més estimat. I tots aquests més, són perquè no sé si tinc l’Amor assegurat, i em falta serenitat, i no trobo la manera d’estar agust dins meu. I amb tot això, i amb tot aquest descontrol emocional que m’invaeix, encara que tu: em cridis, em jutgis, em peguis, m’amenacis, facis veure que no em veus, m’expliquis, em supliquis, em donis el que et demano, facis el que facis, en aquells moments em veus i ocupo un espai en tu. En aquells moments sóc important per a tu, per algú! Adult del meu cor, em viscut malestars i he percebut…

Llegir article