MARE, NO MARXIS! MARE, NO EM DEIXIS! COM APRENDRE A VIURE ELS CANVIS

MARE, NO MARXIS! MARE, NO EM DEIXIS! COM APRENDRE A VIURE ELS CANVIS

MARE, NO MARXIS! MARE, NO EM DEIXIS! COM APRENDRE A VIURE ELS CANVIS Per què tantes vegades a la vida, per a què neixi i sigui una realitat allò que tant anhelem, quelcom ha de morir? Per què la vida ens força a despendre’ns ? Per què tantes vegades un sent que està en perill, immers en la inseguretat i la por davant d’un canvi? I aquesta crida de transformació la trobem en el lloc de treball, la parella,  els fills, en la relació amb l’economia i el sou, les despeses, en els  plans de futur, entre tantes coses. Hi ha molts contes tradicionals que guarden veritats universals dels processos humans i comencen d’aquesta manera:  “Però al nèixer la princesa, va morir la reina.” Un despreniment s’esdevé a través de la mort de la mare. Quelcom important s’ha de deixar anar si realment es vol viure una transformació. Per aquest motiu ens podem preguntar si ja és hora de: - Llençar aquella peça de roba: un jersei foradat, unes sabates desgastades, ... - El regal d’una relació acabada: un anell, un vestit, un cd, ... - Els papers que un dia van fer servei:  apunts, factures, escrits,... - Els hàbits que ara no ajuden:  fumar, menjar dolços abans de dormir, dinar qualsevol cosa, ... - Les inèrcies emocionals que afebleixen:  la queixa, la mandra, la impaciència,... - Les creences d’un mateix i el món que impregnen de negativitat la vida: “tot ho faig malament”, “els altres en saben més”,  “no ho aconseguiré, no val la pena”, “tothom va a la seva”, “només ets considerat si...” Ens trobem objectes materials, automatismes emocionals que formen part d’un passat, d’una història i que arriben fins al present de cadascú. Les resistències que impedeix el canvi han agafat terreny dins d’un mateix a través de…

Llegir article
ELS TEMPERAMENTS: PER QUÈ SOM TAN DIFERENTS?  Complementaris O Irreconciliables?

ELS TEMPERAMENTS: PER QUÈ SOM TAN DIFERENTS? Complementaris o irreconciliables?

Per què som tan diferents? Per què a moments aquesta distància sobrepassa, encén, crispa, molesta i cansa? "Tu ho veus clar, jo no. Jo vaig a un tempo, tu n’exigèixes un altre. Tu vols que en parlem, jo ho vull deixar estar. Quantes vegades has dit, per a què parlar si total fas el que vols. Si total quan començo a parlar et poses a la defensiva o te’n vas. Com pots veure, no ens entenem. No entenc perquè dius el que dius, perquè fas el que fas." Tu ets FOC, jo sóc AIGUA. “Tu vols fer les coses ràpides. Per ara mateix. Tu dius, Va! Fés! Anem! Per a què esperar? I jo dic, i si ens ho penséssim més? i si miréssim altres alternatives? I si després no és el que voliem i per les presses ens equivoquem? Llavors, tu t’enfades, esclates, fas un crit i dius que no es pot fer mai rés, que n’estàs fart de tant donar-li voltes i de tant esperar per tot. Què així no avancem i que amb aquesta actitud que tot ho frena no es pot viure. Llavors jo visc una gran soledat, em falta l’acolliment de la meva necessitat, em falta la comprensió per allò que viu en mi. I ho visc com una ofensa a la meva persona, em tanco i encara em sento més lluny de tu. Visc tant sovint l’instint de marxar, de fugir d’aquí, d’aquesta relació. I si no en tingués prou amb tu, la nostra filla reacciona com tu. Veus, quin model li dones? Pega, crida, insulta, mana i també exigeix. I quan es posa així, no sé que fer ni que dir. Mira que la tracto bé, li dono el que em demana, faig el que em diu, i a sobre, només surten paraules…

Llegir article
QUÈ M’ESTÀ DIENT?

QUÈ M’ESTÀ DIENT?

QUÈ M’ESTÀ DIENT? Què em vol dir realment? Per què em diu això? Per què m’havia de parlar d’aquesta manera? Per què no podria ser diferent? Aquestes preguntes sorgeixen amb la parella, fills i aquelles persones que ens expressen quelcom que no entenem. No comprenem el sentit per allò que està passant i ens preguntem: Per què em dius que no? Per què no vols venir? Per què no vols que ho faci, o que ho digui? Té un motiu de ser aquest missatge contradictori? Per què no sé acollir aquest no? Al conte de la Bella Dorment ens ho trobem. Hi ha una 13a fada que no es convidada al bateig de la nena, de la mateixa manera que nosaltres no convidem: - l’espera, - la frustració, - la incertesa, - l’exigència, ... I allò que molesta se’ns converteix amb una madrastra, com a la Blancaneus; amb un llop, com a la Caputxeta Vermella. Figures lletges i agressives, com ho és aquell que em diu allò que no vull sentir, com ho és aquell que em parla amb un to desagradable i ofensiu per a mi. I, després preguntem: Hi ha alguna vareta màgica que desencanti aquests personatges? Hi ha una pastilla, una paraula, un fet que faci desaparèixer totes les bruixes i tots els llops de la meva vida? Cal passar per discussions, crispacions, crits, ofenses i malestars? Realment calen? Cal que el llop enganyi, menteixi i manipuli? Què la madrastra tingui el desig de maltractar i matar? Què la Blancaneus quedi dormida 100 anys? Cal que nosaltres tinguem inseguretat? Cal que amaguem veritats i callem percepcions quan ens sentim en perill? Cal que visquem adormits, reaccionant a tantes coses que ens passen? Calen els processos que es fan llargs, eterns i sense canvis d’inèrcies que desgasten? Hi ha…

Llegir article
EL REPTE DE LES VACANCES: “UF! NO HI HAURÀ QUI ELS AGUANTI!”

EL REPTE DE LES VACANCES: “UF! NO HI HAURÀ QUI ELS AGUANTI!”

Un pare diu: “Ja ho sé que tot pare i mare haurien d’estar contents per poder passar més temps amb els fills. Ja ho sé que un bon pare que estima hauria d’anhelar que arribi l’estiu per viure i compartir molt més junts. Ja la sé l’equació: Amor=Desig d’estar amb tu. I no sé si sentir-me culpable, si acceptar que sóc mal pare, o justificar-me dient que el meu fill és tant (nerviós, pàmfil, consentit, maleducat, exigent, agressiu,...) que és normal  que em passi això. Què és normal desitjar que l’escola no hauria de fer vacances per viure tranquil. I això no és tot, em passa el mateix amb la parella. Cada any per les vacances passa el mateix. Discutim i discutim, i encara veig més clar tot el que m’irrita, em dol, m’allunya d’ell/a, i el que no funciona d’aquest “nosaltres”. I què puc fer-hi? Buscar amb que ocupar el temps per arribar a casa tant tard com sigui possible. Convidar amics a casa perquè almenys els fills estan distrets. Tenir la nevera preparada de gelats per oferir-los quan es queixen. I els grans salvadors: La televisió, la tablet i les consoles. Amb ells es garanteix una mica de pau i tranquil.litat a casa, al cotxe, quan anem a comprar. I què fer sinó? La qüestió es arribar al final del dia, i com si fos una cursa d’obstacles, veure quants plors, enfadaments i crispacions hem pogut evitar. A tu també et passa, oi? Em consola pensar que tots estem així. No és cosa meva, és la societat. S’ha d’acceptar.” L’estiu és temps de CREIXEMENT. Què vull fer crèixer aquest estiu? La queixa? La impotència de repetir cada dia el mateix conflicte? La desil.lusió de pensar que no puc fer-hi rés? Creixerà la mandra, l’exigència, la indigestió sensorial? Creixerà…

Llegir article
MIMULUS: TINC POR

MIMULUS: TINC POR

Tinc por pare, tinc por mare, tinc por. Tu em preguntes: Per què tens por?  I em dius: Què no ho veus que no hi ha monstres? No ho veus que no hi ha lladres? I tu m’ho expliques, i jo ho entenc, i continuo tenint por. Saps, m’espanta la cara d’aquell senyor, anar a l’habitació a buscar les sabatilles, anar a dormir, sentir-vos discutir, quedar-me sol, i tantes coses més. I llavors penses i dius que sóc tímid, reservat, tancat, poruc, insegur,.. I saps que em passa? Que tu i jo tenim més LLIGAMS dels que et penses. Tu i jo ENS REFLEXEM i ens assemblem més del que ara t’imagines. Mira, jo tinc por d’una cara, i tu, pare, mare, de qui teniu por? Quina cara no voleu veure i també eviteu? Quina cara de ràbia, d’intol.lerància, de desesperació, de contundència us fa trontollar? Jo tinc por d’anar a l’habitació del costat, i tu, a quina zona de confort et mantens i a quina zona diferent no t’atreveixes a anar? Et quedes en el mateix registre de pensaments i sentiments, anclat en aquella emoció, en aquella concepció de l’altre. T’enfades una i una altra vegada quan ell/a fa el que fa, et tanques i fas un gran silenci quan sents dir allò que et dol i no comparteixes. Continues vivint les mateixes rutines, els mateixos recursos a la feina, les mateixes posicions en la teva intimitat. Podries fer quelcom diferent? Pots anar a altres habitacions? A altres maneres de concebre’t a tu, als altres, la teva professió, les teves relacions? Si no tinguessis por, que faries, on aniries, que expressaries, com et vestiries, amb qui parlaries? Jo tinc por d’anar a dormir, és la meva foscor. I la teva foscor, com la vius? Vols anar a veure la…

Llegir article